Extret de Servei Català de la Salut (CatSalut) Generalitat de
Catalunya.
És una patologia vinculada a l’acte de parlar i que
impossibilita o dificulta el procés comunicatiu en la seva
vessant expressiva.
Es pot definir com el trastorn de l’expressió verbal produïda
per una alteració en el control muscular dels mecanismes de la
parla. Compromet les funcions motores de la respiració,
fonació, ressonància, articulació i prosòdia.
És, per tant, una síndrome deguda a una lesió del sistema
nerviós central. Pot ser adquirida en l’inici de la vida i no ser
progressiva com en el cas de la paràlisi cerebral infantil o bé mostrarse
en altres moments evolutius formant part d’un procés de
progressiu empitjorament com ho fan la distròfia, la miastenia gravis,
l’esclerosi múltiple, l’esclerosi lateral amiotròfica, la malaltia de
Parkinson o de Wilson, corea de Huntington, paràlisi bulbar
progressiva…
Pot aparèixer també com a conseqüència d’una lesió del
sistema nerviós central d’inici al llarg de la vida i
independentment de l’edat com per poden ser un traumatisme
craniencefàlic, un accident vascular cerebral, un procés
infecciós o tumoral…
Segons la semiologia que presenta i l’estructura funcional alterada
parlem de:
– disàrtria flàccida (alteració de la motoneurona inferior)
– disàrtria espàstica (alteració de la motoneurona superior)
– disàrtria atàxica (trastorns cerebelletosos)
– disàrtries hipocinètica i hipercinètica (trastorns del sistema
extrapiramidal)
– disàrtries mixtes (impliquen múltiples sistemes)
Aquestes afectacions solen anar acompanyades, a més, de dificultats
per una correcta alimentació que es manifesten en forma de disfàgia i
per les que cal un abordatge terapèutic específic.
La importància dels símptomes en el tractament de les disàrtries
depèn del pes que tinguin pel que fa a la intel•ligibilitat de la parla.
Es treballarà en els camps següents: postura, to i força muscular,
respiració, fonació, ressonància, articulació i prosòdia. Caldrà fixar
objectius terapèutics per aconseguir una millora en la intel•ligibilitat
que permeti la comunicació.
Mentre no sigui possible aconseguir que l’expressió verbal sigui
comunicativa es contemplarà la possibilitat de implementar sistemes
augmentatius i alternatius de comunicació, ja sigui en formats de
baixa o alta tecnologia. Haurà de ser el logopeda, com a tècnic, qui
faci tant la prescripció com l’acomodació i l’ensenyament d’aquestes
ajudes comunicatives amb el futur usuari.