Trastorns de la fluència
Extret de Servei Català de la Salut (CatSalut) Generalitat de
Catalunya.
Quequesa (stuttering) – Disfèmia
El Manual de Diagnòstic Internacional de Trastorns Mentals (DSM IVTR)
(APA, 2002), presenta una sèrie de criteris per al diagnòstic de la
quequesa que es poden resumir així:
1.- Alteració de la fluència i de la organització temporal normals de la
parla (no adients a l’edat del subjecte) en la que es donen amb
freqüència un o més dels fenòmens següents:
– repeticions de sons i síl•labes
– allargament de sons
– interjeccions
– paraules fragmentades (per exemple pauses dins
d’una paraula)
– bloqueig audibles o silenciosos
– circumloquis
– paraules produïdes per un excés de tensió física
– repeticions de paraules monosíl•labes
2.- L’alteració de la fluència interfereix el rendiment acadèmic o
laboral o la comunicació social
3.- Si hi ha un dèficit sensorial o motor de la parla, les deficiències de
la parla són superiors a les habitualment associades a aquests
problemes.
La Societat Americana de Quequesa situa en un 2,3% la incidència
d’aquesta patologia en la població general. En canvi la prevalença de
la quequesa en la població escolar de les societats occidentals és
aproximadament del 4% (APA 2000).
El trastorn evoluciona cap a la remissió en la majoria de casos.
Emperò, com que el curs pot estar influït per molts factors, tant
positivament com negativament, es fa necessària la prevenció del
quequeix en la infantesa.
Centre elisabet herrera
rambla de la pau, 1 esc.B àtic 2ª
08800 vilanova i la geltrú
Tels.: 93 815 83 33 – 93 815 05 06
c.e.:herrera.elisabet@gmail.com
Cal tenir en compte que entre els nens que presenten alteracions de
la fluència durant la fase d’adquisició de la parla hi ha un risc de
quequesa entre els 3 i 4 anys del 50%, i baixa fins al 25% en els
nens de 5 a 6 anys.
Un cop instaurada la quequesa, els pacients acostumen a passar
periodes d’empitjorament al llarg de la vida.
Farfalleig (cluttering)
Alteració del ritme de la parla que es caracteritza per
excessiva rapidesa de la paraula, l’omissió de síl·labes o sons,
la disrítmia, la desorganitzció i l’articulació imprecisa dels
fonemes. Sovint està compromesa la intel•ligibilitat del
discurs. Emperò, la majoria de persones afectades poden no
ser conscients de la seva dificultad i no estar-ne preocupades.
Hi ha diferents teories sobre la etiologia d’aquests trastorns, tant
orgàniques com psicogèniques, si bé no hi ha dades concloents que
permetin una explicació global del problema. Actualment hi ha una
clara tendència a formular teories multifactorials que consideren una
interacció entre una predisposició al trastorns i altres factors al llarg
del desenvolupament (psicològic, social, ambiental i lingüístic)
relacionats amb la cognició, les emocions, el llenguatge i les habilitats
motores.
D’aquestes aportacions se’n deriva la necessitat del plantejament
multidisciplinar tant per a l’avaluació del problema com per a la seva
rehabilitació.
La logopèdia té com a finalitat millorar la funció alterada, afavorint la
normalització del ritme de la parla i aconseguint la seva intel·ligibilitat
o bé dotar al pacient d’estratègies suficients perquè pugui comunicarse