Fonología, fluidez y lectoescriptura.

DSC_0279.JPG
La identificación e intervención temprana de los retardos y trastornos fonológicos en los niños, será una medida preventiva indispensable para desarrollar un buen proceso lectoescritor.

La Dislexia, en su significado más simple y popular, como deficit en la lectura de letras, sílabas y palabras, se la asocia etiológicamente al desarrollo de la fonología (aprendizaje – desarrollo – conocimiento – categorización) de los sonidos del habla.

No basta que el niño utilice los sonidos bien articulados y situados en la palabra, sino que debe realizar el proceso cognitivo de razonar y pensar sobre esos sonidos.

La adquisición del corpus de fonemas es completamente inconsciente y automático. Este hecho irrefutable, muy bien explicado en el marco de la Modularidad del Lenguaje, no siempre se tiene en cuenta y en consideración.

El proceso de desdoblamiento (meta) de pensar el sonido e identificarlo en sus rasgos de punto y modo de articulación, es de enorme complejidad y se pone en marcha en la alfabetización.
Se trata de contrastar los sonidos en forma grosera con otros del sistema del habla; y de manera fina, con los de su propia clase categorial.
En la etapa de la adquisición fonológica, la gran vía de entrada de la información es la Auditiva (análisis – síntesis).
La prevención en la escuela a través de una estimulación de escucha fina y atenta, debiera estar presente en grado muy marcado en el currículum.
A la identificación del sonido, se agrega la identificación simbólica visual (lectura) y su evocación rápida (nominación).
Es en este momento, donde la velocidad de evocar y nominar (léxico) adquiere un protagonismo importante que incidirá a nivel expresivo.

Acceder al léxico (ya conocido e incorporado), puede constituir una dificultad añadida diferente al proceso lector.
El léxico interviene en la comprensión (módulo semántico).
Muchos estudios ya apuntaban a la relación de la fonología con la comprensión del léxico, ejemplo: (genero, número…)

Pero la evocación interviene en la velocidad de recuperar la palabra, usarla, decirla.
Interviene en la FLUIDEZ, aspecto tan sensible en el proceso comunicativo oral, que puede enlentecer, cortar, fracturar, producir errores (parafasias), reformular, hasta llegar a la expresión correcta o aproximada de la intención del hablante.

De ahí se deduce que la evaluación en la dislexia no se circunscribe en forma exclusiva a la fonología sino que debe comprender la evaluación de numerosas habilidades que intervienen en el lenguaje, así como los antecedentes hereditarios que el sujeto aporta.

Es importante recordar:
1- El desarrollo fonológico y a posteriori la consciencia fonológica, son predictores de éxito de la lectura y de la escritura.
2- El discurso narrativo y fluido es un predictor académico.

Los filtros disruptores tempranos en estas áreas serán de gran profilaxis en los trastornos de aprendizaje.
En él, el logopeda juega un rol profesional fundamental.
Para saber más: “De la teoría fonológica a la identificación temprana de las dificultades específicas de aprendizaje de la lectura” J.L. Luque, A Giménez, S. Bordoy y A. Sánchez en: Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología – Volumen 36 Número 3 – Julio-Septiembre 2016.Fon

NEUROCIÈNCIA: AL LABERINT DEL CERVELL (final de l’article)

La neurociència pot millorar l’educació?

La neurobiologia pot ajudar a millorar l’educació. No és que ens vulguem ficar al terreny dels pedagogs, sinó que moltes vegades ratifiquem científicament molts procediments d’ensenyament que han funcionat bé sempre: mestres que amb una pissarra i un mapa et feien aprendre molt més que avui molts amb ordinadors i selectes programes informàtics.

(Ignacio Morgado Catedràtica de Psicobiologia a l’Autònoma de Barcelona)

Article La Vanguardia dilluns 16 de juny de 2014.

Eli.Mapa1

Afirmem que la relació alumne professor és molt important?

Als EUA està sorgint un moviment de rebuig de l’excessiu informaticisme pedagògic.

(Ignacio Morgado Catedràtica de Psicobiologia a l’Autònoma de Barcelona)

Sí, perquè l’ensenyament en qualsevol nivell requereix el cicle percepció-acció amb el mestre, el tutor, el pare, la mare, que sigui. Acció-reacció continua. Això no pot delegar-se a una màquina. L’ordinador és diferent del cervell. L’ordinador accedeix a la informació per adreça, i el cervell ho fa per contingut, per associació. L’única similitud plausible entre el cervell i la informàtica és internet. A més, un factor importantíssim és la recompensa, l’acceptació que rep l’alumne del mestre, que reforça encara més la necessitat d’adquirir informació. A qui estudia amb una màquina li falta això.

Joaquín Fuster

Catedràtic de Psiquiatra i Ciències del Comportament a la Universitat de Califòrnia

Article La Vanguardia dilluns 16 de juny de 2014.

NEUROCIÈNCIA: AL LABERINT DEL CERVELL (4)

– Però què ajuda a aprendre?

El mecanisme que l’evolució ha triat per seleccionar el que emmagatzema la memòria és sobretot l’emoció.

El que ens emociona produeix una activitat fisiològica ràpida de naturalesa neuronal i una de més lenta de naturalesa hormonal que aconsegueix que aquests cògnits estableixin les connexions sinàptiques que contenen amb més força, més estabilitat.

A més, en la investigació hem vist el paper del somni en al memòria. Ve a ser una repetició d’aquesta activitat neuronal que durant el dia permet que formem els cògnits. I el somni pot formar part d’aquest processament d’informació de la part de l’iceberg que no es veu i que dóna lloc a la resposta intuïtiva i la creativitat.

Mendeléiev deia que el descobriment de la taula periòdica se li va ocórrer dormint. I els Beatles també diuen que algunes de les seves millors cançons van ser resultat d’una nit de somnis.

(Ignacio Morgado Catedràtica de Psicobiologia a l’Autònoma de Barcelona)

Article La Vanguardia dilluns 16 de juny de 2014.images (4)

NEUROCIÈNCIA: AL LABERINT DEL CERVELL (3)

– Com aprenem?

“Per associació d’estímuls simultanis o gairebé. Coses a prop en el temps i l’espai tenen la tendència a lligar-se, a facilitar les sinapsis entre elements que les representen.” (Joaquín Fuster)

Ramón i Cajal es va atrevir a postular hipòtesis sobre com podien les neurones allotjar la memòria i va dir que en aprendre emeten brots, espines dendrítiques, que els serveixen per formar connexions amb altres neurones. Així es forma el cògnit. Borges té un conte que és Funes, el memorioso. Un individu que ho recordava tot. Però aquesta memòria és un infern, perquè els cògnits s’interfereixen contínuament amb gran quantitat d’informació. La memòria biològica és promiscua, els cògnits estan entremesclats, i per això moltes vegades oblidem o confonem unes coses amb d’altres. En activar una xarxa paral·leles amb altres records, i això fa que de vegades confonguis uns noms amb altres, unes cares amb altres.”

(Ignacio Morgado Catedràtica de Psicobiologia a l’Autònoma de Barcelona)

Article La Vanguardia dilluns 16 de juny de 2014.

images (5)